De tant en tant, els mitjans de comunicació recullen o promouen alguna polèmica sobre l'absentisme laboral. Però cada vegada és més freqüent que es faça referència també a l'absentisme de les classes presencials de l'estudiantat universitari. Inclús es tracta com una deserció a les aules.
Poc abans de les vacances d'estiu d'aquest curs passat es va publicar un informe, L'absentisme a les aules universitàries, sobre aquest fenomen a la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca establia una mitjana en la taxa d'absentisme estudiantil del 42 % en tots els graus inclosos en la recerca. Els autors consideren que l'absentisme estudiantil és “un fenomen molt estès i problemàtic per l'impacte directe que té en tota la comunitat universitària i en les esferes de desenvolupament universitari”. L'informe es fa ressò d'un malestar creixent entre el professorat.
Un estudi fet entre més de 500 alumnes de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona el curs 2007-2008 ja constatava unes xifres similars, establint en un 47 % els estudiants que afirmaven assistir a classe només “de vegades, poc o gens”.
Quan no hi ha cap contracte d'assistència
Però, de què parlem quan diem absentisme? Ens referim a una pràctica social en la qual les persones no assisteixen o no estan al lloc de treball o d'estudi on s'espera que haurien d'estar. Encara que s'utilitze el mateix terme, el laboral i l'universitari són dos absentismes amb diferències significatives: la presencialitat laboral té una regulació contractual que no té la presencialitat de l'estudiantat universitari.
En la legislació universitària d'àmbit estatal no apareix cap article o menció a la qüestió de l'absentisme o la no presencialitat. Sí que es recull explícitament que els nous models pedagògics “obliguen a potenciar el valor de la presencialitat” o que cal incentivar “una Universitat en la qual l'experiència d'una docència presencial i compartida siga un valor central i diferencial”. L'articulat de la llei ni recull ni regula, en canvi, una obligació de presencialitat.
Per què existeix el malestar doncs sobre l'absentisme universitari? En principi cal pensar en dues raons que es poden constatar empíricament, encara que no són registrades administrativament. La primera es fonamenta en la constatació per part del professorat d'una assistència cada vegada menys nombrosa d'estudiants a les classes i, sobretot, d'una vivència normalitzada, pragmàtica, de l'absència a les mateixes.
A més a més, la normalització de l'experiència comporta una certa menysvaloració de la classe com una eina rellevant del procés d'aprenentatge i del caràcter col·lectiu i interactiu d'aquest.
En segon lloc, aquest fenomen, òbviament, es una preocupació de les universitats presencials, perquè és en elles on se suposa que l'assistència a les aules i la interacció presencial i grupal és la condició de l'aprenentatge i que les universitats “a distància” han estat creades per a les persones que no poden seguir una assistència regular i ordinària.
Per què l'alumnat ja no va a la universitat?
L'estudi esmentat, centrat en els motius interns, conclou que l'absentisme afecta a l'aprenentatge i rendiment de l'estudiantat. A més a més, produeix una fragmentació de l'aprenentatge per una manca d'esforç, la qual cosa pot repercutir en una professionalització debilitada.
També s'hi veu afectada la vida d'aula, en termes d'interacció i de vincle entre companys i identitat universitària. A més, a açò se suma l'ús massiu de la IA, el 90 % de l'estudiantat universitari del sistema espanyol l'utilitza, la qual cosa podria estar comportant a una necessitat menor de l'ajuda entre companys de classe.
A més a més, destaca l'efecte que té entre el professorat en termes de frustració i desmotivació per la baixa assistència del seu estudiantat. Estem davant del gran repte que és respondre a la pregunta nuclear de quin és l'objectiu de l'educació universitària en l'era d'automatització creixent.
Una autocrítica necessària
El nostre objectiu a hores d'ara no és valorar l'informe de la Universitat Autònoma de Barcelona, sinó partir d'ell per a assenyalar tres coses rellevants:
Cal que les universitats institucionalment aborden aquesta qüestió de manera rigorosa perquè el fenomen té indubtables implicacions de divers tipus.
El fenomen no pot ser explicat ràpidament mitjançant l'atribució de responsabilitat a l'estudiantat.
A la llum de la creixent evidència científica, no és exclusiu d'una institució universitària en concret o d'unes branques de coneixement específiques, encara que les diferències existeixen.
Tot i tractar-se sovint com un fenomen estès i problemàtic, les dades són escasses.
De vegades la universitat resulta una institució ben curiosa: fa recerca en totes les branques del coneixement, però no sap trobar les eines, els recursos i les motivacions per a estudiar el seu funcionament. Això és especialment important pel que fa a l'experiència de docència-aprenentatge.
Aquesta necessitat d'estudiar què passa dins de la universitat és més peremptòria ara que mai, perquè el fenomen esmentat s'acobla amb la introducció de la IA i les importants transformacions que comporta en el règim de transmissió del coneixement, entre d'altres aspectes.
No cal tampoc girar el cap davant d'una creixent ansietat i malestar emocional entre l'estudiantat.
Considerem que ha arribat el moment d'escoltar totes les veus i comprendre bé aquesta situació perquè la universitat continue amb la seua funció d’alma mater, d'alimentadora per al creixement de les persones i de la societat.
Vol participar a The Conversation amb un article com aquest? Envieu-nos les vostres propostes d'article divulgatiu i col·laboreu amb la vostra expertesa per fer avançar el coneixement de la societat i apropar la ciència a tothom.