Un docent entra a l'aula amb la classe preparada. Ha ordenat els continguts, ha pensat una activitat i sap què vol que l'alumnat hagi entès al final de la sessió. Però abans de poder començar ha d'esperar que s'acabin algunes converses. Quan finalment capta l'atenció del grup, entra un alumne tard. Reprèn l'explicació. Algú mira el mòbil, dos companys continuen parlant, algú arrossega una cadira i un altre alumne pregunta què s'ha de fer, tot i que el docent ho acaba d'explicar.
No ha passat res greu ni extraordinari. És una escena habitual en moltes aules. Tanmateix, la classe ja ha hagut de començar més d'una vegada.
Quan parlem del malestar docent acostumem a assenyalar la burocràcia, la sobrecàrrega laboral, la manca de recursos o la dificultat per conciliar. Són factors importants, però n'hi ha un altre de menys visible: el desgast provocat per haver de recuperar contínuament l'atenció del grup i el clima necessari per continuar ensenyant.
Quan les interrupcions trenquen el ritme de la classe
El soroll escolar no és únicament una qüestió de decibels. Una aula pot ser sonora i, alhora, educativa: alumnes que debaten, cooperen, pregunten o es mouen per fer una activitat. El problema apareix quan aquestes converses i moviments deixen de formar part de la tasca i desvien l'atenció del grup.
Segons les darreres dades disponibles de TALIS 2024, el 29 % del professorat de secundària a Espanya declara que a l'aula hi ha molt soroll i desordre. A Catalunya, la xifra se situa en el 23 %, per sota de la mitjana espanyola i pròxima al 21 % de l'OCDE i la Unió Europea. El mateix percentatge del professorat espanyol afirma que perd força temps a causa de les interrupcions de l'alumnat.
El temps lectiu no acostuma a perdre’s en un sol bloc, sinó en petites fraccions: uns segons per demanar silenci, un minut per resoldre una incidència o una estona per tornar a explicar una consigna que una part del grup no ha escoltat. Cada interrupció pot semblar menor, però la seva acumulació acaba transformant el ritme de tota la sessió.
I el seu efecte no desapareix quan torna el silenci. Després cal recordar on érem, recuperar l'atenció i aconseguir que tothom reprengui el fil de l'activitat. Sense aquesta continuïtat, costa seguir una idea, relacionar-la amb allò que ja sabem i arribar a comprendre-la de debò.
L'esgotament d'intentar reprendre l'atenció
Les interrupcions no només resten temps. Cada vegada que l'activitat s'atura, el professorat ha de tornar a reunir l'atenció del grup i posar novament la sessió en marxa. Aquesta feina no apareix als horaris ni es comptabilitza com una tasca específica, però exigeix concentració, capacitat de decisió i energia emocional.
No es tracta només de repetir el que ja s'ha dit. El docent ha d'observar si el grup està preparat per reprendre l'activitat, decidir si continua o torna enrere, valorar si intervé davant d'una conducta i preveure si fer-ho generarà encara més dispersió. Alhora, procura no perdre la calma ni transmetre frustració.
Un dels testimonis recollits il·lustra aquesta situació: una professora explicava que arribava a repetir una mateixa indicació fins a divuit vegades. La seva experiència mostra que el cansament no prové només de parlar molt, sinó de comprovar una vegada i una altra que les paraules no han arribat a tot el grup.
Al final de la jornada, el docent pot no recordar cap incident especialment greu i, tanmateix, sentir-se esgotat. El cansament neix de la suma de correccions, esperes i petites decisions que ha hagut de prendre durant hores per mantenir el grup atent i l'activitat en marxa.
L'autoritat docent ja no es dona per descomptada
Una part d'aquest desgast té a veure amb la transformació de l'autoritat docent. Tradicionalment, la institució avalava la posició del professorat més enllà de la relació personal amb l'alumnat. Avui aquest reconeixement ja no es dona per fet: s'ha de construir cada dia amb coneixement, coherència i confiança.
Aquest canvi és positiu: educar no hauria de basar-se en la por. Però deixar enrere els models autoritaris no implica renunciar als límits. Entre l'obediència cega i la negociació permanent cal una autoritat democràtica sostinguda per tota la comunitat educativa.
Quan aquest suport col·lectiu falla, el docent queda sol davant del grup i ha de justificar sovint les seves decisions. Ja no n'hi ha prou amb conèixer la matèria i saber ensenyar-la: també ha de captar l'interès, negociar els límits i demostrar constantment el valor d'allò que proposa.
La cultura digital hi afegeix pressió: l'ús dels dispositius pot distreure l'alumnat i dificultar la gestió de l'aula. Però els telèfons no ho expliquen tot ni els joves han perdut la capacitat de concentrar-se. També hi influeixen la desmotivació, les dinàmiques entre iguals, la fragilitat dels límits i els missatges contradictoris que transmeten l'escola, les famílies i la societat.
Read more: Xarxes socials i adolescents: prohibir no és prou
El silenci també fa possible aprendre
De vegades es presenta el silenci com una exigència conservadora, pròpia d'una aula rígida on només parla el docent. Però també es pot entendre com una condició que permet escoltar, pensar i seguir una idea fins al final. Una aula no ha d'estar sempre en silenci. Cal, però, que el silenci sigui possible quan l'activitat ho requereix. És un bé compartit: depèn de tothom, i tothom hi perd quan desapareix.
Crear aquestes condicions no pot recaure només en cada docent. Calen normes clares i coherents, acords sobre l'ús dels dispositius, rutines per començar la classe i canviar d'activitat, suport de les famílies i criteris comuns davant les interrupcions. També cal escoltar l'alumnat i ajudar-lo a entendre que interrompre no afecta només el docent: resta temps i atenció als companys.
Cuidar el professorat no és només actuar quan ja està esgotat, sinó protegir les condicions quotidianes que necessita per fer la seva feina. Quan aquestes fallen, no només es perden minuts. També s'acumula un cansament difícil de veure i es debilita una condició essencial de l'aprenentatge: que professorat i alumnat puguin compartir una mateixa activitat, amb prou continuïtat per comprendre allò que estan fent.