Les ciències socials acostumen a classificar les persones, respecte a la qüestió de les cures, en dos grans blocs: els qui cuiden i els qui han de ser cuidats. En cadascun d'aquests blocs s'hi inclouen determinats col·lectius.
Si ens referim als qui han de ser cuidats, gairebé sempre s'entén que els menors, els adolescents, les persones amb alguna discapacitat i les persones dependents, sigui quina sigui la seva edat, formen part del grup dels qui han de ser atesos, sense prestar atenció al fet que puguin, alhora, ser cuidadors.
La perspectiva social més comuna assumeix que els menors, la infància, els adolescents i la joventut formen part d'una categoria social que es troba en procés de formació i desenvolupament. La seva responsabilitat és estudiar, formar-se i créixer de manera equilibrada, tant físicament com mentalment. Per tant, els seus drets estan protegits per les normes i les lleis. D'acord amb la Convenció sobre els Drets de l'Infant de les Nacions Unides, els menors són objecte de protecció. Se'ls garanteixen una sèrie de drets, fet que reforça la idea que siguin considerats un col·lectiu que ha de ser protegit i cuidat.
Els joves també poden cuidar
Tot fa pensar que hi ha tasques que no corresponen als menors o adolescents, que no formen part d'una protecció responsable que han de garantir els adults. En aquest context, podem assenyalar la tasca de tenir cura d'altres persones de la unitat familiar o del seu entorn.
Però davant d'aquesta perspectiva, hi ha estudis i plantejaments que inclouen els menors, adolescents i joves com a éssers que necessiten ser cuidats, però que alhora poden ser i han de ser cuidadors de familiars o d'iguals de manera habitual o esporàdica.
En definitiva, la cura no és una tasca exclusiva dels adults ni una tasca adscrita a la condició sexual o de gènere. Hi ha microtasques que poden ser perfectament realitzades pels menors directament, sense cap mena de suport o acompanyament, i que impliquen prestar ajuda a persones grans.
La conciliació en l'adolescència
Ara bé, les cures realitzades per menors, adolescents o joves no han de repercutir negativament en altres drets i obligacions propis de cada grup d'edat. La formació educativa, la socialització amb iguals o les relacions socials són aspectes que cal tenir en ment per a aquest col·lectiu.
I és que la cura, sigui assumida per qui sigui, ha de tenir en compte tot allò relacionat amb la conciliació de cada membre de la família.
Si parlem de menors i adolescents que es troben en procés de formació, les tasques de cura no haurien d'alterar el desenvolupament equilibrat ni les altres responsabilitats que també han d'assumir i en les quals han de rendir adequadament. La sobrecàrrega de cura, si afecta negativament la salut, el benestar emocional o el rendiment acadèmic, és un senyal que alguna cosa no funciona o que no permet mantenir una harmonia saludable.
És en aquestes situacions de risc o desequilibri on cal combinar els suports propis amb altres d'institucionals i externs que atenguin les necessitats de cura de les famílies.
El rol del sistema educatiu
És més probable que es recorri a un adolescent per assumir tasques de cura si forma part d'una família on hi ha altres menors, una persona amb algun tipus de discapacitat que requereixi una atenció especial, persones malaltes o persones grans dependents, i on els progenitors treballin fora de la llar. Almenys, més que en altres famílies amb més recursos o amb una situació diferent.
Implicar menors, adolescents o joves en les tasques de cura no ha de ser vist necessàriament com un problema, sinó com una manera de corresponsabilitzar-se de les necessitats que es produeixen dins l'entorn familiar.
Tot i això, hi ha diferents estudis i dades que assenyalen que aquestes tasques de cura realitzades per menors i adolescents constitueixen activitats invisibilitzades. En eixe context, el sistema educatiu, a través del servei de tutories i dels equips multiprofessionals, hauria d'incloure indicadors que recollissin aquestes circumstàncies. La finalitat no és prohibir ni penalitzar, sinó atendre les necessitats i prestar el suport necessari als menors i a les seves famílies.
El paper de l'Estat
Assumint que és l'entorn familiar qui ha de fer front, en primer lloc, a les seves necessitats, també entenem que l'Estat té la responsabilitat de garantir el benestar de totes les persones. I, per descomptat, de les famílies.
Això significa que es requereixen polítiques de protecció, polítiques de criança i mesures per a reforçar el sistema educatiu conjuntament amb els serveis de suport social i sanitari.
Un exemple és disposar als centres escolars de personal qualificat d'infermeria, complementant allò estrictament educatiu basat en el currículum. Això inclou tasques com vetllar per la salut mental dels menors, les malalties contagioses o que posin en risc la salut d'altres escolars, l'educació sexual i les qüestions alimentàries. Aquests serveis han de tenir una presència obligada als centres, juntament amb altres recursos de la comunitat, com ara els serveis socials, per si es detecten mancances o situacions que hagin de ser ateses des d'aquest àmbit.
Tot això s'ha de contemplar des d'una perspectiva de millora i protecció de la qualitat de vida i del benestar de les famílies, i no com a accions punitives ni de control destinades a revisar la pàtria potestat o la tutela dels menors si es detecten situacions que poden ser ateses sense mesures dràstiques.
Si parlem de la cura, és necessari que els sistemes formals i els sistemes familiars o informals estiguin més coordinats. Cal dotar la societat de serveis de proximitat o intermedis quan siguin necessaris, atendre les situacions de sobrecàrrega mitjançant serveis de respir, ja sigui al mateix domicili o a través de serveis d'estades temporals, i prestar suport emocional als cuidadors, sigui quina sigui la seva edat.
No es tracta de madurar massa aviat
No es tracta que l'adolescent adquireixi una maduresa impròpia de la seva edat. Es tracta que la seva maduresa sigui entesa de manera integral i que assumeixi i afronti amb responsabilitat totes les vicissituds que es plantegen a la vida, a la família, al grup d'amics o a l'entorn escolar.
Una societat organitzada com la suma d'estaments desconnectats (família, educació, salut…) no és la millor manera de respondre a les necessitats reals de cada persona, sobretot quan es troba en procés de configuració de la personalitat.
En definitiva, cal harmonitzar i fer que els diferents sistemes conflueixin i siguin presents en aquest procés de configuració, i per tant garantir així una societat responsable i compromesa.