Cada any, el 15 d'agost, el barri de Gràcia de Barcelona es desperta amb una processó pirotècnica de “diables” — o “diables de foc” — que recorren els seus carrers, seguits per grups de timbalers. Mentre els participants ballen al ritme de la percussió i les explosions, el soroll i el fum omplen el barri, i transformen el seu ambient mentre marquen l'inici de les festes locals, que duren set dies.
Aquests esdeveniments anuals — coneguts com a “correfocs” — són una part essencial del teixit social del barri, però l'exposició prolongada a nivells extrems de soroll té conseqüències greus per a la salut dels participants, sobretot per a la seva audició. Llavors, per què hi continuen acudint?
El foc com a cultura
Des de fa molt de temps, el foc forma part dels ritmes de la vida pública a Catalunya. La seva presència es remunta a abans del segle XIV i apareix en un dels primers registres escrits dels rituals cívics de Barcelona: el Llibre de les Solemnitats de Barcelona de 1424. En aquella època, el foc formava part de la celebració religiosa. Durant esdeveniments com el Corpus Christi, les processons recorrien els carrers de la ciutat, ocasionalment acompanyades d'efectes pirotècnics o de figures simbòliques com bèsties que treien foc.
Read more: Comprendre les flames, el fum i la sofisticació del foc la nit de Sant Joan
Però el que va començar com un element ritual ha cobrat vida pròpia a poc a poc. Amb el temps, el foc va traspassar els límits de l'esfera estrictament religiosa i es va convertir en un element que defineix la cultura popular catalana. Avui en dia, no és només una part de l'espectacle: és l'espectacle. El foc dona forma a la manera en què les comunitats es reuneixen, celebren i viuen la ciutat, arrelant-se profundament en les pràctiques col·lectives.
Això es veu al llarg de tot el calendari festiu, ja que les celebracions públiques inclouen regularment espectacles de focs artificials que transformen la ciutat en un escenari compartit per marcar les festivitats locals i les transicions estacionals. Un dels moments més emblemàtics és el solstici d'estiu del 23 de juny, la nit de Sant Joan, quan el foc i els focs artificials il·luminen carrers, places i cels.
Les festivitats del foc les organitzen grups de veïns coneguts com a colles (colla en singular), i es poden dividir en tres tipus principals de representacions.
El ball parlat: Es tracta d'una representació que mostra una lluita entre l'arcàngel Sant Miquel i Lucífer i els seus dimonis. Al final, Lucífer és derrotat i se'n va, mentre que els seus dimonis encenen focs artificials incrustats en els seus bastons de fusta.
Cercavila: Les colles desfilen pel barri, sovint amb vestits i acompanyats de música, focs artificials i una sèrie de figures que representen gegants i personatges. Porten el seu vestuari: un conjunt de dues peces fet de cotó gruixut resistent al foc, normalment amb banyes a la caputxa i una varietat de motius pintats a mà com ara diables, serps, dracs i flames.
Correfocs: Organitzats per les colles, aquests esdeveniments tenen lloc a la nit. Els diables porten un pal de fusta, la maça, amb una punta metàl·lica on es fixen els artefactes pirotècnics. Aquests fan un soroll mentre es cremen, amb un fort esclat al final, conegut com a trons. El terme correfoc s'utilitza sovint per referir-se a aquestes festivitats de manera més àmplia, especialment fora de Catalunya.
Tant en els correfocs com a les cercaviles, els diables de diverses colles llancen focs mentre ballen al ritme dels timbalers que els segueixen. La banda sonora d'aquests esdeveniments és un rugit constant i tronador de soroll pirotècnic barrejat amb percussió.
Soroll per sobre del llindar del dolor
Gràcia —històricament un poble petit que en el seu moment va estar separat de la ciutat romana de Barcino— és un dels barris més antics de Barcelona. Està format per carrers estrets envoltats d'edificis de tres a cinc plantes. El soroll ressona en aquests carrers i atrapa el fum dels focs artificials. Durant una cercavila o un correfoc, diversos diables estaran cremant pirotècnica alhora, cosa que significa que diversos focs esclaten simultàniament.
Hi ha controls de seguretat i salut (amb un límit de soroll de 120 db) per a cada artefacte pirotècnic que es fa servir a les festes. Aquest és el llindar a partir del qual es produeixen dolor i danys a l'oïda, equivalent al soroll que fa una motoserra.
Però aquesta norma només s'aplica a cada artefacte de manera individual, i actualment no hi ha cap obligació de fer les proves amb les explosions simultànies. Això significa que en una cercavila o en un correfoc, especialment en carrers estrets, el soroll pot arribar fins a 175 dB —equivalent a disparar un fusell de caça a prop de l'orella—, molt per sobre del llindar de dolor de 120 dB.
Els espectacles de foc i dels tambors dels dimonis de Gràcia tenen lloc durant tota la setmana del 14 al 21 d'agost a Gràcia, sovint diverses vegades al dia. Això suposa una exposició intensa a música alta i explosions en un període de temps curt.
Sacrificar la salut per la comunitat
Formar part d'una colla significa pertànyer a un aspecte consolidat i apreciat de la cultura popular catalana. Moltes persones romanen a la seva colla durant dècades, mentre que algunes comencen quan ja tenen divuit anys o abans (la majoria tenen una secció infantil dedicada) i no en marxen mai. Per a molts diables de tota la vida, la pèrdua auditiva acumulada és una conseqüència assumida d'aquesta activitat.
Alguns diables fins i tot se senten orgullosos d'aquesta pèrdua auditiva, ho veuen com una medalla d'honor i de pertinença. Encara que hi ha un ús generalitzat dels guants, protecció ocular i de la roba ignifuga, no tots els diables fan servir protecció auditiva.
La qüestió és si la pèrdua auditiva és realment una part intrínseca de ser un diable, i què impedeix als diables protegir-se. Per què, per exemple, encara es fan les proves pels focs individualment i no en conjunt, tal com s'utilitzen realment? I per què no s'anima més fermament els participants a protegir la seva oïda? Aquests debats són difícils d'obrir perquè es poden interpretar com si qüestionessin o fins i tot desafiessin la pròpia cultura popular catalana.
Hi ha polarització entre els mateixos diables sobre aquesta qüestió. D'una banda, són conscients de la seva pèrdua d'audició i saben quina n'és la causa. Tanmateix, l'ús de protecció auditiva encara no està estès en els correfocs ni en les cercaviles, igual que tampoc en moltes altres activitats no pirotècniques que poden danyar l'oïda, com concerts, discoteques o fins i tot estar en un bar amb música molt alta.
Read more: Governar la nit per fer front al soroll: el que podem aprendre d'altres ciutats
Potser aquí rau la resposta: potser no és tant una qüestió de pertinença com d'hàbit social. Està ben vist, per exemple, protegir els ulls de la llum solar o de la pols, però encara no estem acostumats a protegir l'oïda. En el cas dels diables del foc de Barcelona, ells ho paguen car.