El Mundial de 2026 serà el més gran de la història: 48 seleccions, 104 partits, 16 seus i tres països amfitrions: els Estats Units, Mèxic i el Canadà. En aquest context, convé mirar el futbol no només com a espectacle global, sinó també com a escola d'emocions: un espai on s'aprenen, s'organitzen i es legitimen maneres de sentir. El Mundial fa especialment visible aquesta dimensió per la identificació nacional, la mobilitat entre països i l'exposició mediàtica massiva.
Els recents disturbis després de la segona Champions consecutiva del Paris Saint-Germain, amb més de 200 ferits, una persona morta i més de 400 detencions, recorden fins a quin punt l'emoció futbolística es pot desbordar. La recerca sobre la violència en el futbol fa temps que mostra que aquest desbordament no és neutre: sol articular-se en codis de pertinença, reputació i masculinitat dura.
Read more: Les raons científiques que porten en futbol de l'emoció a la destrucció
Però el Mundial planteja la qüestió en un altre escenari: no el d'un club i la seva afició, sinó el d'un torneig de seleccions que amplifica eufòria, identificació col·lectiva i rivalitat. La pregunta de fons, per tant, no és només per què el futbol emociona tant, sinó quin tipus de masculinitat hi troba un dels seus espais més visibles d'expressió emocional pública.
Què aprèn la masculinitat en el futbol
Aquesta dimensió pedagògica comença aviat. Un estudi de 2025 sobre el pati escolar a Espanya mostra que el futbol participa activament en la construcció d'identitats masculines infantils i en la reproducció de dinàmiques excloents de gènere. Aquest joc configura inclusions i exclusions, jerarquitza cossos i distribueix prestigi.
El futbol ensenya a competir, a resistir, a ocupar espai, a reconèixer aliats i a identificar adversaris. Res d'això no condueix automàticament a la violència. Però sí que configura una gramàtica afectiva molt concreta: efusivitat, lleialtat, orgull i greuge. Un estudi publicat el 2025 sobre futbolistes adolescents a Xipre va trobar la persistència d'estereotips de gènere, models tradicionals de masculinitat i actituds preocupants envers la violència de gènere.
Una altra recerca de 2026 amb joves futbolistes a Polònia va mostrar que alguns legitimaven la violència dels aficionats com una part “essencial” del futbol o com una resposta territorial davant de seguidors rivals. Això suggereix que el futbol no només organitza la competició, sinó també determinats aprenentatges sobre què significa ser home.
Homes compartint emocions
Per a molts homes, el futbol continua sent un dels pocs espais on l'expressió compartida de les emocions no deslegitima la masculinitat. Un estudi de 2024 sobre el plor de jugadors i aficionats suggereix que el futbol continua sent un dels pocs espais on determinades expressions emocionals masculines poden fer-se visibles sense quedar automàticament fora del guió de la virilitat.
Tanmateix, aquesta expressió emocional no es produeix en el buit. S'organitza dins d'una estructura concreta: adhesió al grup, oposició al rival, afirmació territorial i demostració d'aguant. Aquí és on entra en joc la masculinitat patriarcal: no com un tret individual, sinó com un guió cultural que continua premiant el control, la duresa, la superioritat i la capacitat d'imposar-se.
En el futbol, aquest guió no sempre s'expressa com a violència física. De vegades apareix com a celebració agressiva, menyspreu d'allò femení o nostàlgia de l'estadi com a últim “espai d'homes”. El problema no és que els homes sentin molt en el futbol, sinó que massa sovint han après a fer-ho en marcs on la vulnerabilitat continua costant més que l'agressivitat.
Masculinitats diverses, misogínia persistent
Això no obstant, convé evitar simplificacions. El futbol no produeix una sola masculinitat ni tots els homes que el viuen ho fan de la mateixa manera. Un estudi de 2022 sobre l'afició masculina al Regne Unit va mostrar que la masculinitat en el futbol no funciona com un bloc homogeni, sinó com un espectre: des de posicions més progressistes fins a d'altres obertament misògines, passant per formes aparentment igualitàries que continuen reproduint trets hegemònics.
Aquest matís permet escapar del tòpic de “futbol igual a masclisme” sense deixar de reconèixer que la misogínia continua molt present. El 2024, un estudi amb 1 624 aficionades a equips masculins al Regne Unit va documentar experiències recurrents d'estereotips, abús i discriminació a X, mostrant fins a quin punt l'espai futbolístic continua sent hostil per a moltes dones quan opinen, celebren o simplement es fan visibles com a aficionades.
Què ensenya el Mundial 2026
De cara al Mundial de 2026, potser la pregunta rellevant no és si el futbol mou massa passions. La qüestió és què en fa quan circulen a una escala inèdita i sota identificacions nacionals tan intenses.
Si el pensem només com a entreteniment global, hi veurem gols, himnes, audiències i negoci. Si el pensem també com a escola d'emocions, hi veurem una cosa més incòmoda: un dels espais on la masculinitat continua entrenant-se a gran escala. I potser entendrem millor per què, en un torneig que multiplica l'efervescència col·lectiva i la rivalitat simbòlica entre països, el futbol no només celebra o reuneix: també ensenya a viure l'emoció com a rivalitat davant dels altres.