Què tenen en comú Emma Bovary, de Madame Bovary, Ana Ozores, de La Regenta, i una concursant de La isla de las tentaciones? Aparentment, poca cosa. Les primeres viuen atrapades entre matrimonis burgesos, confessions, salons, cartes i rumors de província. Les segones s'exposen davant de càmeres, fogueres, tauletes amb vídeos i temptadors amb banyador. Malgrat la distància, totes participen d'una mateixa pregunta cultural: què passa quan una dona desitja fora del lloc que li han assignat?
La literatura del segle XIX i la televisió actual ens n'ofereixen dues respostes molt diferents. En les novel·les realistes, l'adulteri femení era una tragèdia. En els programes de telerealitat contemporanis, és contingut audiovisual viral i material per a mems.
Abans: casar-se per a existir
Abans d'Emma Bovary o Ana Ozores, la cultura ja havia imaginat dones incòmodes: la malcasada dels romanços, atrapada en un matrimoni infeliç; les dones d'aigua, belles i impossibles de posseir; la Serrana de la Vera, dona sense amo ni casa; Fedra, marcada pel desig prohibit, i Medea, convertida en monstre per no acceptar la traïció masculina. La novel·la del XIX hereta aquesta por antiga i la trasllada al saló burgés.
El segle XIX, amb la novel·la realista i naturalista, entra en la consciència de l'adúltera: el seu avorriment, les seues fantasies i la seua frustració. Les dones burgeses tenien poca autonomia econòmica, escassa llibertat afectiva i gairebé cap projecte vital propi fora del matrimoni.
Mary Wollstonecraft ja havia denunciat que l'educació femenina preparava les dones per agradar, no per ser autònomes; Simone de Beauvoir ho formularia després com una condemna a una vida tancada en funcions assignades per altres. L'adulteri és una mala solució a un problema real: passar de ser objecte mirat a subjecte que actua.
L'adulteri femení combina diversos factors: tedi, frustració afectiva, manca d'autonomia, desig de reconeixement, sexualitat reprimida, matrimonis desiguals i imaginari romàntic. La societat no jutja igual la infidelitat masculina i la femenina. Quan un home és infidel, la seua conducta pot ser tolerada, minimitzada o fins i tot interpretada com una feblesa esperable. Quan ho és una dona, es considera una amenaça per a la família, l'honor, la maternitat i l'ordre social.
Aquesta doble moral també tenia una traducció legal. En el Codi penal espanyol de 1870, l'adulteri castigava sobretot la dona casada, mentre que la infidelitat masculina només era penalment rellevant en casos concrets, com tindre una amant dins de la casa conjugal o mantenir una relació escandalosa. Aquesta asimetria revela que el cos de l'esposa estava sotmès al dret simbòlic del marit.
Per tot això, les adúlteres literàries solien pagar un preu altíssim: exclusió, convent, malaltia, mort, pèrdua dels fills o destrucció simbòlica. La novel·la realista i naturalista mostra el desig femení, al mateix temps que el castiga.
Ara: l'exigència de felicitat constant
Avui les dones disposen, en molts contextos, de drets, mobilitat, independència econòmica i llibertat sexual impensables per a una burgesa del segle XIX. Això no fa que la infidelitat desaparega ni que siga fàcil d'explicar. En les dones, algunes investigacions recents subratllen la importància de la insatisfacció relacional, la falta de comunicació, la manca de temps de qualitat i la pèrdua d'intimitat dins de la parella. El matrimoni burgés demanava a les dones obediència. La parella contemporània demana felicitat constant. I aquesta exigència també pot ofegar. La televisió ha convertit aquest malestar en espectacle.
La isla de las tentaciones separa parelles i les fa conviure amb persones solteres en un entorn dissenyat per intensificar el desig, la gelosia i la comparació. El programa fabrica la infidelitat com a espectacle: una mirada, un ball, una conversa íntima, un bes o una nit compartida es converteixen en proves públiques. La Vetusta que murmurava als salons de La Regenta ara és una audiència massiva que comenta en directe.
El programa mostra dones que també miren, jutgen, decideixen, comparen, abandonen, desitgen i verbalitzen allò que no funciona en la seua relació. En moltes ocasions, la temptació és una versió alternativa d'elles mateixes: més lliure, més escoltada, més validada, menys atrapada en una relació deteriorada. Per tant, la crisi és anterior a l'aparició de l'amant.
Ara bé, aquesta major capacitat d'acció no elimina el judici social. Les dones continuen havent d'enfrontar-se a una opinió pública especialment severa: si són infidels, se les qüestiona moralment; si no ho són, se les critica per dependents o ingènues. Facen el que facen, el relat tendeix a convertir-les en objecte d'examen. L'audiència, els comentaris d'Instagram, els vídeos de TikTok i els debats televisius dicten la sentència.
Després de la infidelitat: clandestinitat o portes obertes
La gran diferència entre les adúlteres literàries del XIX i les dones infidels representades en l'audiovisual actual és el marc de possibilitats. Abans, la dona infidel sovint no podia imaginar una ruptura neta, una separació socialment viable o una reconstrucció autònoma de la vida. L'adulteri era una eixida clandestina perquè no hi havia altres portes obertes.
Avui la infidelitat conviu amb altres opcions: trencar, negociar, obrir la relació, anar a teràpia, redefinir els límits o començar de nou. Per això ja no es pot explicar només com a fugida d'una institució opressiva. També pot ser una resposta mal gestionada a la insatisfacció, una cerca d'intensitat o una manera de precipitar una ruptura que no s'atreveix a formular-se.
Potser per això continuem llegint adúlteres vuitcentistes i mirant programes de telerealitat de parelles. Perquè, darrere de la pregunta morbosa —"qui ha sigut infidel?“—, n'hi ha una altra que ens interessa molt més: quines formes d'amor, de desig i de llibertat permet cada època a les dones?