Amb el preu de l'habitatge assolint màxims en moltes ciutats espanyoles i l'accés a una llar convertit en una de les principals preocupacions socials, el tema de l'habitatge s'ha situat al centre del debat polític i econòmic.
En aquest escenari, cada vegada són més els qui consideren que la fiscalitat local hauria de tenir un paper més actiu. La pregunta és senzilla: si el sistema tributari pretén adaptar-se a la capacitat econòmica dels contribuents, ¿ha de continuar pagant el mateix percentatge un habitatge modest, situat en un barri perifèric, que una propietat de gran valor, ubicada en una de les zones més exclusives de la ciutat?
Segons el valor del cadastre
Actualment, l'impost sobre béns immobles (IBI) constitueix la principal font d'ingressos tributaris dels ajuntaments. El seu funcionament és senzill: cada immoble paga en funció del seu valor cadastral i del tipus aprovat pel municipi.
Qui té un habitatge de més valor paga més que qui en té un de més modest. Tanmateix, a diferència de l'IRPF, l'impost no aplica tipus més elevats a mesura que augmenta la riquesa del contribuent, sinó que s'imposa el mateix percentatge a tots els immobles.
Un exemple: pensem en dos habitatges situats a la mateixa ciutat. Un té un valor cadastral de 80 000 euros i l'altre d'1 000 000 d'euros. Si el municipi aplica un tipus del 0,70 %, el primer pagarà 560 euros i el segon, 7 000. La diferència rau en el valor cadastral, però tots dos suporten exactament el mateix percentatge de gravamen. Aquí es troba el nucli de la discussió.
Què significa realment un IBI progressiu?
Quan es parla d'IBI progressiu, se sol pensar en augmentar la tributació dels grans propietaris. Tanmateix, el debat és més ampli.
La idea consisteix a introduir mecanismes que permetin adaptar millor l'impost a les diferents realitats del mercat immobiliari. En lloc d'aplicar un únic tipus a tots els habitatges, es podrien establir percentatges diferenciats, en funció de determinades circumstàncies que reflecteixin una major capacitat econòmica.
Les fórmules possibles són molt diverses:
Introduir escales progressives similars a les de l'IRPF.
Establir tipus més elevats per als immobles amb un valor cadastral més alt.
Reforçar la tributació dels habitatges permanentment desocupats.
Dissenyar recàrrecs específics per als grans tenidors de parcs d'habitatges.
Els arguments a favor
Els defensors d'aquestes mesures consideren que permetrien que la contribució fiscal reflectís millor les diferències econòmiques existents dins del mercat immobiliari, a més de proporcionar noves eines per impulsar polítiques d'habitatge:
Milloraria l'adequació de l'impost al principi de capacitat econòmica. No es tracta únicament que els immobles més valuosos paguin més en termes absoluts, sinó que suportin també una càrrega relativa superior.
Permetria protegir millor l'habitatge habitual i alleujar la càrrega tributària de determinades llars.
Podria ser una eina útil perquè els ajuntaments desenvolupessin polítiques d'habitatge més actives en un context de forta tensió residencial.
Els arguments en contra
Per a alguns experts, la progressivitat és més adequada en impostos personals, com l'IRPF, que en tributs com l'IBI, de caràcter real i objectiu, que graven cada immoble de manera individual sense tenir en compte la riquesa global del seu propietari.
A més, adverteixen que més complexitat podria generar problemes de gestió, augmentar la conflictivitat i reduir la seguretat jurídica.
Altres temen que determinades reformes acabin traslladant costos als llogaters o generant efectes indesitjats sobre la inversió immobiliària.
Barcelona obri el debat
La qüestió ja no és una mera hipòtesi acadèmica.
El maig de 2026, la Comissió d'Economia i Hisenda de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar una iniciativa per donar suport a una reforma de la Llei reguladora de les hisendes locals que permeti introduir més dosis de progressivitat en l'IBI.
La proposta no es limita als grans tenidors, sinó també als immobles buits i als usos no residencials, amb la finalitat d’ “avançar cap a una fiscalitat municipal més progressiva, justa i orientada a garantir el dret a l'habitatge”.
El gran obstacle: la llei
El principal problema no és polític ni econòmic, sinó jurídic.
La legislació vigent configura l'IBI com un impost real i objectiu, per la qual cosa es grava cada immoble i no la situació econòmica global del seu propietari. Com a conseqüència, els ajuntaments disposen d'un marge molt limitat per introduir mecanismes de progressivitat.
Per això, qualsevol reforma rellevant exigeix una modificació prèvia de la Llei reguladora de les hisendes locals.
Una qüestió de model de ciutat
Darrere del debat sobre l'IBI progressiu s'amaga una discussió molt més profunda. La pregunta és quin paper han de tenir els ajuntaments davant del problema de l'habitatge. S'han de limitar a recaptar o poden utilitzar els tributs per afavorir un accés més just a l'habitatge?
Per això, la qüestió ja no és només quants diners recapta l'IBI, sinó com pot contribuir a afrontar el problema. Es tracta d'un debat que tot just acaba de començar, però que probablement tindrà un paper important en el futur del finançament local a Espanya.
Ha de continuar sent l'IBI un impost essencialment proporcional o ha arribat el moment d'incorporar criteris de progressivitat per adaptar-lo als reptes actuals de l'habitatge?
La resposta pot acabar impulsant una de les reformes més importants de la fiscalitat local espanyola des de la creació del mateix impost.