Els incendis d'aquest estiu, tant per la intensitat com per l'afectació de zones habitades, han generat una gran preocupació social i una cerca immediata de culpables i solucions ràpides. No obstant això, parlem d'un repte tremendament complex a causa, entre altres raons, de l'excepcional escala espacial.
Espanya ha passat de ser un país altament desforestat a principis del segle XX —el 1930 tenia tot just huit milions d'hectàrees de bosc (16 % de la superfície espanyola)— a disposar hui de 19,1 milions (38 %).
La cobertura forestal espanyola actual està molt per davant de la d'Itàlia (31 %), França (32 %) o Alemanya (33 %). Cal destacar que aquest avanç del bosc no s'explica només per les repoblacions, sinó que respon majoritàriament a la recuperació espontània dels boscos cremats, a més de la seua expansió natural, sobretot a la muntanya.
Els incendis no constitueixen un fet nou. Ja el 1968 el Ministeri d'Agricultura va crear el Servei contra Incendis Forestals, que incloïa una complexa estadística, en aquell moment única a Europa. Dècades abans, entre 1920 i la Guerra Civil, es va produir un creixement del nombre d'incendis com a conseqüència de l'abandonament de les vinyes a causa de l'insecte fil·loxera.
Desvinculats de la natura
Espanya “se'n va anar a dormir” a principis dels anys 50 com un país eminentment rural i subdesenvolupat i “es va despertar” el 1970 com un país urbà relativament desenvolupat. Havia oblidat les seues arrels i el seu extens territori rural, que quedava reduït a una font de mà d'obra cada vegada més marginal, a un lloc per al subministrament d'aigua, energia i aliments i a l'emplaçament d'infraestructures de connexió entre conurbacions.
Read more: Pobles abandonats: on es buiden de població Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes
Com a conseqüència de la pèrdua de vincle amb la vida natural en un entorn urbà molt hostil per a bona part de la societat i de les sèries de Félix Rodríguez de la Fuente, va sorgir el primer anhel de recuperar-ho. Aquest va coincidir en el temps amb la primera cimera ambiental de les Nacions Unides a Estocolm i amb el canvi en la denominació de l'encara única administració forestal d'Espanya, que va passar de Direcció General de Montes a Institut Nacional per a la Conservació de la Natura.
Amb la Transició, com va ocórrer en altres països de la conca mediterrània que eixien d'una dictadura, els incendis es van multiplicar a mesura que l'autoritat dels cossos de seguretat es debilitava. Galícia i la costa mediterrània van ser els territoris que més en van patir, especialment entre finals dels anys 70 i mitjan de la dècada dels 90.
Consolidats la democràcia i el sistema autonòmic, les comunitats més afectades —especialment Catalunya, Andalusia, Galícia, Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa, Castella i Lleó o les Canàries— es van dotar de mitjans sofisticats, especialment aeris, per a millorar l'actuació immediata durant els primers minuts d'una potencial ignició. Alhora, es va millorar l'observació meteorològica i l'anàlisi de la causa de la ignició, començant per la determinació exacta de l'inici del foc.
També es va abordar el problema dels abocadors incontrolats i de les línies elèctriques, ambdós generadors d'incendis, gràcies a alguna sentència contundent pel que fa a la responsabilitat civil.
Tot això va comportar una reducció a la meitat de la quantitat d'incendis i de la seua extensió en comparació amb fa 30 anys. Cal recordar que el nord-oest, amb només el 15 % de la superfície, acaparava dos terços del nombre d'incendis en aquells anys. Però també hi ha avanços en aquesta zona: per exemple, Galícia ha reduït el nombre d'ignicions en un 66,67 % des d'aleshores.
Les conseqüències d'apostar només per l'extinció
Ja aleshores els especialistes van advertir que una aposta basada exclusivament en l'extinció acabaria esgotant-se, com ja havia ocorregut als Estats Units. De fet, el projecte d'investigació europeu FIREPARADOX va analitzar aquesta qüestió i va alertar del curt recorregut que tindria l'alleujament provocat per les fortes inversions en extinció.
En reduir-se les zones cremades, però sense actuar sobre l'estat de la muntanya, els pocs incendis que no s'aconseguiren atallar en un primer moment es convertirien en megaincendis, compensant amb escreix el que s'havia guanyat durant els 10-15 anys anteriors. Des del principi d'aquesta dècada hem arribat exactament a aquest punt.
Actuacions necessàries per a previndre incendis
El canvi climàtic i l'alta càrrega de combustible fi disponible per a cremar a la muntanya ofereixen al foc unes condicions favorables que no havíem conegut en els últims segles. Per això és necessari mitigar el primer i gestionar el segon a l'hora d'afrontar el repte dels incendis.
Abordar l'estat del territori és igualment necessari en tots els casos. Les mesures requerides corresponen en bona part a l'adaptació al canvi climàtic i fins i tot a la mitigació, si gestionem els boscos de manera més activa. Recordem que als països secs —com Espanya en gran part— la prioritat principal és l'adaptació.
Un altre aspecte clau és la necessitat de buscar sinergies que aprofiten òptimament els recursos públics limitats i que responguen a les necessitats de diferents col·lectius socials.
Recuperar l'agricultura i la ramaderia extensiva de muntanya com a aliades en la lluita contra els incendis és clau també pel que fa al despoblament rural. A més, aquestes activitats proporcionen aliments de major qualitat nutricional i més diversificats.
D'altra banda, aprofitar la fusta, el suro, la resina i la biomassa que produeixen els boscos —de la qual només aprofitem un 60 %— permetria reforçar la bioeconomia i avançar més de pressa cap a una transició energètica més diversificada, flexible en el temps i present a tot el territori, a més de reforçar les pimes i accelerar la construcció amb fusta, clau en la reducció d'emissions d'un sector estratègic com és la construcció.