Els plàstics són lleugers, resistents, versàtils i econòmics. Aquestes característiques expliquen per què els trobem a tot arreu: envasos, roba, aparells electrònics, vehicles o materials sanitaris. Però aquesta mateixa resistència es converteix en un problema quan arriben al final de la seva vida útil. Una gestió inadequada pot fer que persisteixin durant molt de temps al medi ambient i es fragmentin en partícules cada vegada més petites.
Davant d'aquesta problemàtica, els bioplàstics han aparegut com una possible alternativa. Sovint es presenten com a materials més sostenibles o més respectuosos amb el medi ambient. Però darrere d'aquest terme s'amaguen materials molt diferents. De fet, un dels primers mites que cal desmuntar és que bioplàstic sigui sinònim de biodegradable o de material compatible amb el medi ambient i sense impacte ambiental.
‘Bio’ no significa necessàriament biodegradable
El prefix “bio” pot fer referència a dos conceptes diferents: a l'origen biològic de les matèries primeres o a la capacitat del material de biodegradar-se sota determinades condicions. Per això, el terme bioplàstic engloba materials molt diversos. Alguns són de base biològica, però no biodegradables. Altres són biodegradables, tot i provenir de recursos fòssils. Finalment, alguns compleixen totes dues característiques, és a dir, són de base biològica i biodegradables.
Un exemple molt conegut és l’àcid polilàctic (PLA). Aquest polímer es produeix habitualment a partir de recursos renovables rics en sucres o midó, com el blat de moro. S'utilitza en gots, safates, envasos i també en impressió 3D. Però que provingui de recursos renovables i que pugui ser biodegradable no significa que desaparegui ràpidament si el llancem a un bosc o al mar. Aquesta percepció equivocada dels bioplàstics pot ser una font de contaminació.
Aquí apareix un altre concepte que genera confusió: la compostabilitat. Un material compostable és biodegradable, però ha de complir uns requisits concrets. Per exemple, s'ha de degradar sota unes condicions determinades de temperatura, humitat i temps. Per tant, tots els plàstics compostables són biodegradables, però no tots els biodegradables són compostables.
Molts productes compostables estan pensats específicament per al compostatge industrial. En aquestes instal·lacions es controlen factors com la temperatura, la humitat, l'oxigen i l'activitat dels microorganismes. A escala europea existeix la norma EN 13432 per als envasos compostables industrialment. En canvi, que un material compleixi aquesta norma no significa que es biodegradi en altres entorns, com un compostador a casa, un bosc o el medi marí.
Biodegradable, però quan i on?
La biodegradabilitat és la capacitat d'un material de descompondre’s per l'acció dels microorganismes i transformar-se en substàncies simples i compatibles amb el medi ambient. En aquest sentit, dir que un material és biodegradable aporta poca informació si no s'especifica en quines condicions i en quin termini de temps es degrada.
En presència d'oxigen, es poden degradar en productes finals com diòxid de carboni i aigua (compostatge). En determinades condicions sense oxigen, també es pot produir metà (digestió anaeròbica).
Per això, que un plàstic es fragmenti o es degradi en peces cada vegada més petites no significa que s'hagi biodegradat completament.
La biodegradació és un procés bioquímic que depèn de molts factors. Entre aquests factors destaquen la temperatura, la humitat, la disponibilitat d'oxigen, l'activitat microbiana, el temps d'exposició i les característiques del material.
Això explica que el procés de degradació d'un mateix bioplàstic pugui ser molt diferent segons on es trobi. No és el mateix una planta de compostatge que un digestor anaerobi, un sòl, una riera o el mar. Un material que es degrada en setmanes o mesos sota condicions industrials favorables pot necessitar anys en altres entorns.
Aquesta qüestió és especialment important quan parlem de contaminació marina. Els plàstics etiquetats com a biodegradables no solucionen per si sols el problema de les deixalles marines. Les condicions necessàries perquè es biodegradin completament sovint no es donen al mar.
Els bioplàstics tampoc estan necessàriament exempts del problema dels microplàstics. Durant la seva degradació es poden fragmentar i generar partícules cada vegada més petites. La simple fragmentació física no equival a una biodegradació completa.
Read more: No som invisibles; el plàstic tampoc no ho és
La recerca sobre els microplàstics derivats de plàstics biodegradables s'ha intensificat en els darrers anys. Tot i això, encara existeixen incerteses sobre la seva persistència i els seus efectes a llarg termini en els ecosistemes.
Per tant, biodegradable no significa que puguem abandonar un producte a la natura.
I aleshores, són realment més sostenibles?
La resposta no és simplement sí o no. Per saber-ho, cal estudiar tot el cicle de vida del bioplàstic. Això inclou l'origen de les matèries primeres, els recursos necessaris per produir-lo, la seva vida útil i la seva gestió quan es converteix en residu.
Utilitzar biomassa pot reduir la dependència dels recursos fòssils. Però també pot generar impactes relacionats amb l'ús del sòl, l'aigua o la producció agrícola. Per tant, substituir recursos fòssils per biomassa no garanteix automàticament que un producte sigui ambientalment millor.
El final de vida també és clau. En una economia circular, l'objectiu no hauria de ser fabricar productes per llençar-los simplement perquè siguin biodegradables. La prioritat continua sent reduir, reutilitzar i, quan sigui possible, reciclar.
La biodegradació i el compostatge poden ser útils en aplicacions concretes. Per exemple, quan el material queda barrejat inevitablement amb residus orgànics. Però aquests avantatges depenen també d'una recollida i un tractament adequats.
Read more: Recollida de fem porta a porta: per què es continua elegint si és tan polèmica?
Un envàs pot ser compostable, però això serveix de poc si acaba en un abocador o en la fracció equivocada. També pot interferir en el reciclatge dels plàstics convencionals si no es gestiona correctament.
No existeixen materials miraculosos
Els bioplàstics poden contribuir a la descarbonització i circularitat de l'economia, però no són una solució universal al problema dels plàstics. Poden aportar beneficis en aplicacions concretes, sempre que els escollim i gestionem adequadament.
Per tant, la pregunta no és només si un bioplàstic és sostenible. També ens hem de preguntar quin material fem servir, per a quina aplicació i què en farem al final de la seva vida útil.
En definitiva, els bioplàstics poden formar part de la solució, però no substitueixen la necessitat de reduir el consum innecessari de materials. La sostenibilitat no depèn només del que fabriquem, sinó també de com ho utilitzem i de què en fem quan deixa de ser útil.
Cap material, incloent-hi els plàstics, és sostenible si acaba convertit en un residu abandonat al medi ambient.