És poc més que sorprenent que en tot just cinc mesos s'hagen sostret tres de les col·leccions d'or històric més importants d'aquest país.
El primer d'ells va ser el perpetrat al Museu Arqueològic provincial de Badajoz, on es van robar 149 monedes del tresor de Villanueva de la Serena. Tot just tres mesos després va ser el torn del Museu d'Albacete, on en temps rècord (dos minuts) es van sostraure 200 monedes d'or, per culminar la matinada del passat 27 d'agost amb el robatori del segon conjunt d'orfebreria prehistòrica més important d'Europa, el Tresor de Villena. Això ha fet evident que les mesures de seguretat d'aquests museus no van funcionar, o van ser insuficients.
Què és un pla de conservació preventiva?
El pla de conservació preventiva que qualsevol museu ha d'implementar en la institució consisteix en un conjunt de mesures orientades a evitar que un bé cultural patisca cap dany; és a dir, anticipar-se als riscos per evitar la pèrdua de valor de l'objecte o una desaparició.
A Espanya, el marc que regula aquests plans preventius té l'origen l'any 2011, quan l'Institut de Patrimoni Cultural (IPCE) va aprovar el Pla Nacional de Conservació Preventiva. Dins d'aquest marc legal se situen de manera explícita el robatori, l'espoli i el vandalisme entre els riscos que cal contemplar.
Tanmateix, el mateix document admet que la planificació institucional per a aplicar aquests principis en el dia a dia dels museus continua sent molt rudimentària a Espanya, una autocrítica oficial que, rellegida quinze anys després, ajuda a entendre per què el marc existent sobre el paper no va impedir el que va passar a Badajoz, Albacete ni Villena.
Després d'analitzar les dades publicades sobre les mesures de seguretat que protegien el Tresor de Villena, és evident que no va ser un problema d'escassetat de mitjans, ja que el MUVI disposava de cambra cuirassada, cinc anells d'alarma i una certificació de nivell 3 de seguretat actualitzada, sinó que van ser la rapidesa de l'assalt i la falta de vigilància in situ les que van guanyar la partida a la resposta de la policia local.
No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut en aquests moments, perquè estic convençuda que els habitants d'aquest municipi ja se senten prou afectats pel que ha passat. Haver perdut el seu patrimoni i un dels elements més importants de la seua identitat ja és una gran pèrdua. És moment d'anàlisi, reflexió i aprenentatge, i per a això existeixen mesures preventives que els conservadors fa temps que debaten i que ara convé reconsiderar.
Rèpliques a la sala, originals sota custòdia
Les rèpliques a la sala amb els originals sota custòdia reforçada ja tenen precedent a Espanya, ja que existeix des de fa dècades un sector altament especialitzat en reproduccions arqueològiques de moltíssima qualitat. S'hi apliquen tècniques com la fotogrametria o el prototipatge digital, amb acabats que, en ocasions, fan molt difícil distingir l'original de la rèplica.
El mateix MUVI va exposar una rèplica del Tresor entre 2022 i 2024, mentre s'acabaven les obres del museu definitiu. Un model similar és la Neocova d'Altamira, que des de 2001 substitueix l'accés a la cova original, tancada per conservació, i rep anualment més de 250 000 visitants.
Catalogació exhaustiva
La catalogació exhaustiva de cada peça és una altra eina preventiva que no evita el robatori, però que pot evitar que l'objecte siga venut, i permet alertar les autoritats per poder identificar-lo i recuperar-lo en cas que reaparega al mercat. Aquesta hipòtesi és la que els experts consideren més que plausible en els tres casos espanyols.
Hi ha múltiples eines internacionals que ajuden en aquesta tasca i que els gestors haurien de conèixer. Són imprescindibles la Base de Dades d'Obres d'Art Robades d'Interpol, que reuneix prop de 57 000 objectes amb informació policial certificada, juntament amb l'aplicació gratuïta ID-Art, que permet a qualsevol persona comprovar amb una fotografia si una peça figura com a robada. També l’Art Loss Register, que té registrats més de 700 000 objectes i és consultat habitualment per cases de subhastes, asseguradores i museus abans d'adquirir una peça.
El Consell Internacional de Museus (ICOM), per la seua banda, elabora Llistes Roges per país i categoria d'objecte, útils per alertar sobre quin tipus de béns corren un major risc d'espoli.
Formació del personal
La formació del personal és una altra peça clau d'aquesta cadena preventiva, des de la direcció fins a l'equip de restauració i conservació, passant pel personal de sala i de seguretat: tots ells custodien, en diferent grau, la responsabilitat de protegir la col·lecció. A això s'hi suma la necessitat d'un pressupost i unes condicions laborals adequades, perquè uns salaris dignes també són, indirectament, una mesura de seguretat.
També es planteja una millor distribució del finançament entre museus estatals i municipals, ja que els últims custodien sovint peces de rellevància mundial amb pressupostos molt inferiors als dels seus germans majors.
Val més prevenir que lamentar: és el que els plantege cada any als meus alumnes del Grau de Conservació i Restauració de Béns Culturals quan inicie la meua assignatura de conservació preventiva. El dia de demà, molts d'ells dedicaran la seua activitat professional a la cura i conservació d'aquestes col·leccions als museus, i la responsabilitat que això comportarà serà enorme. Per això també els insistisc que, com per a tot en la vida, una bona preparació que els garantisca poder dissenyar un pla de conservació preventiva robust i una bona dosi de sentit comú serà allò que marque la diferència en el seu exercici professional.