“Força, equilibri, valor i seny” és el lema casteller que recull la necessitat de tenir una bona condició física i mental per a la seva pràctica.
La força i l'equilibri són capacitats físiques indiscutiblement necessàries per a un bon casteller. Per altra banda, el valor, entès com a “coratge per a emprendre projectes i afrontar perills sense por”, i el seny, com a “capacitat mental que modula les accions a partir de la percepció de l'entorn”, són també essencials.
Aquestes últimes capacitats són essencials per fer front als reptes de la temporada castellera, ja que permeten controlar com respon el cos a les emocions que sentim en cada moment de la diada. Però, què passa dins del nostre cervell quan ens passen pel cap la por, l'alegria o el disgust?
L'emoció de pertànyer a una colla
Les emocions com l'alegria, la tristesa, el disgust o la por són reaccions fisiològiques davant d'estímuls. Aquestes emocions es processen de forma racional i conscient per esdevenir sentiments. Alhora, generen una resposta a nivell motor i neuroendocrí. Reconèixer, comprendre i respondre a les pròpies emocions ens defineix com a individus.
Per a que aquesta gestió emocional sigui òptima, és necessària l'activació adequada de diferents xarxes neuronals que funcionen gràcies a l'alliberament de neurotransmissors. Aquestes molècules alliberades per les neurones per comunicar-se entre elles tenen efectes directes sobre com ens sentim i què fem al respecte.
Abans de la diada: activació del sistema límbic
Els castells constitueixen un bon exemple de com el cervell integra emocions, pensaments i respostes fisiològiques per permetre afrontar reptes complexos en un entorn col·lectiu. Després de setmanes d'assaig, arriba la gran diada, amb els objectius clars, però també amb la incertesa de si la fita es podrà assolir amb èxit.
En aquest context, els nervis o la sensació de neguit són una resposta fisiològica d'anticipació, que prepara el cos i la ment per actuar amb el màxim rendiment. Des del punt de vista de la neurociència, abans de la diada, el cervell activa el sistema límbic, un conjunt d'estructures cerebrals vinculades a la gestió emocional i la motivació.
En aquest moment, ens remouen un seguit d'emocions desencadenades pels estímuls captats pels sentits: veure tothom a punt al local, el discurs de la cap de colla, el toc d'entrada a plaça amb la canalla davant de tot, etc. Al mateix temps, els estímuls interns, com el record de la caiguda fa dos anys intentant el mateix castell, també apareixen. Ja a plaça, els nervis són a l'ambient, però la feina està feta i toca gaudir.
L'amígdala i l'hipotàlem tancant la pinya
Just abans de començar el castell es revisen posicions i es quadra la pinya, es respira profundament i es busca una mirada de complicitat. Es va tancant la pinya i pugen els primers pisos i confirmen que el castell és bo. Sonen gralles, quints tiren amunt i arriba el pic de màxima tensió i concentració. Davant d'aquesta situació d'alerta màxima, l'amígdala, l'element del sistema límbic encarregat d'integrar els sentiments i activar les respostes pertinents a través de connexió amb altres àrees del cervell, ordena a l'hipotàlem que activi les glàndules suprarrenals per alliberar adrenalina i noradrenalina al torrent sanguini.
En qüestió de segons, es dilaten els conductes aeris per agafar més oxigen i augmenta la freqüència cardíaca i la pressió arterial. Gràcies a això, els músculs augmenten el seu nivell de tensió i poden respondre més ràpidament.
Les pupil·les es dilaten per captar tota la informació possible i el cervell és capaç de seleccionar què és rellevant i respondre ràpidament. Sentim acceleració del cor, suor i una sensació de “viure al límit”.
Davant del perill: mecanismes de lluita o fugida
Aquest conjunt de canvis és conegut com a resposta de “lluita o fugida” i forma part dels mecanismes de supervivència que compartim amb la resta de vertebrats. En el món casteller, aquesta resposta té l'objectiu de proporcionar les condicions fisiològiques òptimes per a què cada membre de la colla pugui executar la seva funció amb la màxima precisió.
Read more: Per què el seu cos reacciona igual davant d'un correu electrònic que d'un lleó
En aquest context, tot i que el sistema límbic ha activat tots els mecanismes d'alerta, el còrtex prefrontal, responsable de les funcions executives, com el raonament, la presa de decisions i el control d'impulsos, interpreta què està succeint. Ens recorda que cal estar tranquils i que la situació no correspon a un perill imprevisible, sinó a un repte assajat, i inhibeix l'instint de fugir. El casteller és conscient dels riscos, però també confia en la preparació prèvia, en la tècnica i en la resta de la colla. La por no desapareix, però no controla la conducta.
A nivell físic, aquesta activació també es tradueix en una major consciència corporal o propiocepció. El cervell integra constantment la informació procedent de músculs i articulacions en les àrees sensitives del còrtex cerebral. En conseqüència, a través de les àrees associatives, les àrees motores del còrtex cerebral ordenen centenars de petites contraccions musculars que permeten ajustar la postura i mantenir l'estabilitat del castell gairebé de manera automàtica.
Al mateix temps, i si veiem que tot va bé, el cervell comença a activar progressivament els circuits de recompensa que indueixen la secreció de dopamina en l'àrea tegmental ventral. La dopamina està relacionada amb el plaer associat a la superació d'un repte. És per això que es relaciona amb la motivació i ens impulsa a seguir fent castells.
Read more: Ser una persona motivada o una mandrosa, de què depén?
A més, durant el castell l'hipotàlem secreta oxitocina, que afavoreix la confiança, la cohesió i la col·laboració entre els membres, reforçant el vincle social i la sensació de seguretat.
Descarregant el castell i la dopamina
Un cop descarregat el castell, es produeix una descàrrega emocional explosiva: alleujament, alegria, eufòria. L'augment de dopamina intensifica la sensació de recompensa, mentre que la serotonina secretada en els nuclis del Rafe contribueix a estabilitzar l'estat d'ànim i a la sensació de benestar després de l'esforç. L'oxitocina continua reforçant els vincles entre els membres de la colla durant la celebració compartida.
Si per contra el castell no es descarrega, no es secreta dopamina i, per tant, es genera una sensació d'aversió davant del fet ocorregut. No obstant, independentment del desenllaç, el cervell extreu informació valuosa: l'hipocamp registra l'experiència i l'amígdala associa les emocions viscudes amb els fets ocorreguts. Posteriorment, el còrtex prefrontal analitza què ha funcionat i què es pot millorar, transformant l'experiència en aprenentatge per a futurs intents.
Entrenar el valor i el seny
Per tant, igual que la força i l'equilibri, el valor i el seny també es poden entrenar per millorar la gestió emocional que permetrà no només afrontar els reptes de la temporada castellera, sinó els que presenti la vida en societat.
L'exposició repetida a situacions d'elevada intensitat emocional com són els castells contribueix a millorar la regulació de les emocions, a augmentar la tolerància a l'estrès, i a reforçar la confiança en un mateix i en el grup.
Cada assaig i cada diada es converteixen així en un entrenament per al cervell, que aprèn a transformar la por en concentració, la tensió en coordinació i l'esforç compartit en una poderosa sensació de recompensa.