El 12 d'agost de 2026 assistirem a un eclipsi excepcional: serà el primer que travessi la península Ibèrica en més d'un segle i coincidirà, a més, amb el màxim de les Perseides i una alineació de planetes. Tanmateix, tots els eclipsis tenen alguna cosa d'excepcional i de màgic, i així ho veiem reflectit al llarg de la història del cinema.
El Setè Art va descobrir ben aviat el potencial narratiu d'aquest fenomen astronòmic. Els eclipsis solars han servit als guionistes per provocar admiració, anunciar apocalipsis, desencadenar amenaces o aportar un extraordinari realisme visual. La seva presència a la pantalla constitueix una petita però fascinant història paral·lela a la història del cinema.
De l'espectacle astronòmic a la fantasia cinematogràfica
Les primeres representacions de l'eclipsi apareixen en el cinema mut, quan la mateixa imatge en moviment encara era una novetat. Un exemple paradigmàtic és El eclipse: El cortejo entre el Sol y la Luna (1907), de Georges Méliès. Considerada la primera pel·lícula de ficció que descriu un eclipsi solar, transforma una explicació astronòmica en una fantasia humorística en què el Sol i la Lluna adquireixen trets humans i protagonitzen un peculiar festeig romàntic.
Pocs anys després, l'eclipsi va passar a formar part de l'imaginari visual de l'expressionisme alemany. A Els Nibelungs (1924), de Fritz Lang, els cels enfosquits i les atmosferes crepusculars evoquen simbòlicament la idea de l'eclipsi com a presagi de tragèdia. El mateix Lang tornaria a explorar la fascinació pels fenòmens celestes a La dona a la Lluna (1929), on l'aventura espacial incorpora imatges fantasmagòriques que connecten la foscor amb la llegenda i la fascinació.
Camelot sota l'ombra de la Lluna
Cap àmbit cinematogràfic no ha explotat tant l'eclipsi com les adaptacions de la novel·la de Mark Twain Un ianqui a la cort del rei Artús. En aquestes, el fenomen deixa de ser un espectacle natural per convertir-se en una eina de poder o en una manera d'escapar d'una situació compromesa.
La primera adaptació rellevant va ser A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court (1921), dirigida per Emmett J. Flynn als Estats Units. El seu protagonista utilitza el coneixement d'un eclipsi imminent per convèncer la cort del rei Artús que posseeix poders màgics. La foscor del cel es converteix així en una demostració d'autoritat basada en el contrast entre la ciència que ell domina i la superstició dels qui l'escolten.
El recurs va reaparèixer en l'adaptació de 1931 de David Butler i va assolir la seva versió més popular en la comèdia musical de 1949. Dirigida per Tay Garnett i protagonitzada per Bing Crosby, la pel·lícula utilitza l'eclipsi per establir un moment decisiu en la narració. També el cinema d'animació en va crear la seva pròpia versió a Bugs Bunny in King Arthur’s Court (1978), producció nord-americana de Warner Bros., on el conill més famós del cinema empra el mateix truc per impressionar els habitants de Camelot.
Transformacions, destinacions i metàfores
Amb el pas de les dècades, l'eclipsi va deixar de representar únicament el xoc entre coneixement i superstició per convertir-se en símbol de transformació vital.
A Lady Falcó (1985), de Richard Donner, s'explica la història de dos enamorats que viuen separats per la llum i la foscor. Maleïts per un bisbe, ella es converteix en un falcó de dia i ell en un llop de nit. Mai no poden veure’s, fins que un màgic eclipsi de Sol aconsegueix que tots dos es puguin trobar simultàniament sota forma humana. El fenomen astronòmic funciona aquí com una interrupció temporal de les lleis que governen la seva condemna.
Altres pel·lícules també utilitzen l'eclipsi com a marc emocional. El drama Eclipsi (1994), dirigit per Jeremy Podeswa, situa la seva història en les setmanes prèvies a un eclipsi solar per reforçar la introspecció dels seus personatges. Una cosa semblant passa a Judy Berlin (1999), d'Eric Mendelsohn, on un eclipsi prolongat altera la rutina d'una comunitat i empeny els seus habitants a revisar les seves vides.
Més recentment, Apocalypto (2006), dirigida per Mel Gibson, utilitza un eclipsi durant una cerimònia de sacrifici humà. La sobtada foscor és interpretada pels sacerdots maies com un senyal diví i canvia el destí del protagonista. En un altre registre, La saga Crepuscle: Eclipsi (2010), de David Slade, converteix l'eclipsi en una metàfora del triangle amorós entre els tres protagonistes: Bella, Edward i Jacob.
Obscuritat, monstres i amenaces còsmiques
L'eclipsi també ha demostrat ser un eficaç generador de por. A La botiga dels horrors (1986), dirigida per Frank Oz, una planta extraterrestre arriba a la Terra coincidint amb un eclipsi extraordinari, dotant el fenomen de ressonàncies sobrenaturals.
La ciència-ficció també va recórrer a aquest recurs. A Pitch Black (2000), de David Twohy, un eclipsi allibera unes criatures letals que romanien ocultes gràcies a la llum de diversos sols. Però la pel·lícula més emblemàtica d'aquest apartat és, sens dubte, Lara Croft: Tomb Raider (2001), dirigida per Simon West. En aquest film, una alineació planetària associada a un eclipsi de Sol desencadena la recerca d'un artefacte capaç de controlar el temps. Durant gairebé tot el metratge, la idea de l'eclipsi és present tant en la narració com en la ment dels personatges.
Finalment, a Hellboy (2004), del mexicà Guillermo del Toro, l'arribada del dimoni a la Terra a causa d'un conjur nazi es converteix en l'ocasió per salvar el món i obrir un portal a l'infern, precisament gràcies a un eclipsi solar.
Crims sota un cel enfosquit
La capacitat de l'eclipsi per alterar la percepció de la realitat també l'ha convertit en un aliat dels relats criminals i sobrenaturals. A Dolores Claiborne (1995), de Taylor Hackford i basada en la novel·la de Stephen King, un eclipsi solar serveix de teló de fons per a un misteri familiar i un antic crim.
A España, Verónica (2017), dirigida per Paco Plaza, situa el cèlebre eclipsi de l'11 de juliol de 1991 al centre d'una història de terror inspirada en l'anomenat “cas de Vallecas”, en què una adolescent va morir després d'haver participat en una sessió d'ouija. El fenomen astronòmic actua alhora com a detonant i culminació dels successos paranormals.
Quan l'eclipsi va ocórrer de debò
Finalment, la utilització més espectacular d'un eclipsi en la història del cinema no va tenir lloc en una ficció sobre el tema. A Barrabàs (1961), història del criminal que va ser indultat per Ponç Pilat en lloc de Jesucrist, el director Richard Fleischer va decidir rodar l'escena de la crucifixió durant un eclipsi solar autèntic, ja que l'Evangeli diu que “el Sol es va enfosquir des del migdia fins a les tres”.
El rodatge va tenir lloc el 15 de febrer de 1961 a prop de Roccastrada, a la Toscana italiana. El director de fotografia Aldo Tonti va disposar les càmeres per enregistrar els escassos minuts de semiobscuritat disponibles. No hi va haver possibilitat de repetir preses ni de corregir errors; la seqüència es va rodar amb diverses càmeres i sense efectes especials. El resultat va proporcionar una intensitat visual impossible de recrear artificialment en aquella època.
Aquell va ser un cas excepcional, però l'atracció per l'eclipsi continua ben viva entre els cineastes. Més d'un segle després de Méliès, el cinema continua trobant-hi una font incomparable de misteri, fascinació i amenaça.